Sorea

Hem detectat que diverses empreses comercialitzadores de dispositius domèstics per al tractament de l'aigua corrent estan realitzant campanyes publicitàries que generen dubtes en relació amb la qualitat i la seguretat de l'aigua subministrada. Sorea no realitza cap campanya d’analítiques als habitatges particulars, ni té cap mena de relació amb les empreses que sovint realitzen aquestes campanyes comercials d’analítiques a les aixetes particulars dels subministraments.

Sorea realitza controls en continu per garantir la qualitat de l'aigua sense necessitat d'accedir al teu habitatge.

Davant aquestes circumstàncies, és necessari recalcar que la qualitat i la seguretat de l'aigua subministrada per Sorea és inqüestionable, com així demostren els controls constants realitzats per les diferents administracions competents i per laboratoris degudament acreditats.

D'altra banda, els aparells que es comercialitzen mitjançant les citades campanyes no sols no milloren la qualitat sanitària de l'aigua potable que distribueix la companyia sinó que, en tot cas, poden reduir la concentració de sals minerals, imprescindibles per a l'organisme.

Si en algun municipi es donés una situació puntual que afectés la qualitat de l’aigua, en series ràpidament informat.
 

Sens dubte. L’aigua de l’aixeta és potable, o sigui, és aigua que poden ingerir les persones sense risc per a la salut.

Si existís alguna situació puntual que afectés la qualitat de l’aigua de distribució, rebries informació sobre la situació detectada. 

Per fixar la qualitat que ha de tenir l’aigua de l’aixeta, la Unió Europea, seguint les recomanacions de l’Organització Mundial de la Salut, determina els límits de presència de determinats components presents en l’aigua. Molts d’aquests no perjudiquen el cos humà, alguns, de fet, són beneficiosos i altres, només si estan presents en grans quantitats.

Per definir els nivells de potabilitat, els investigadors prenen com a base el consum diari d’una persona al llarg de la seva vida -2 litres diaris durant 70 anys- amb uns marges de seguretat molt elevats.

• El Ministeri de Sanitat i Consum, que és qui estableix la normativa nacional (basada en la legislació europea) per fixar les concentracions màximes de les substàncies presents en l’aigua.

• Les autoritats sanitàries de les comunitats autònomes, que vigilen la correcta desinfecció de l’aigua i realitzen anàlisis paral•leles a les establertes per les empreses gestores.

• Sorea, que és la responsable de subministrar aigua de la qualitat definida en la legislació establerta, així com de realitzar tots els controls de qualitat fixats per la legislació i d’informar en cas de detectar qualsevol anomalia.

• Cada consumidor, que té la responsabilitat de cuidar de l’aigua potable dins la seva propietat, fent, per exemple, un correcte manteniment de la seva instal•lació interior.
  

Sorea realitza anàlisis en continu per detectar la presència de microorganismes i productes químics indesitjables, i per controlar altres característiques com l’olor, el color o el sabor. Així, s’analitza la presència de més de seixanta paràmetres de tipus microbiològic, químic, indicadors del tipus de conductivitat i pH, etc.

Realitzem també, en continu, anàlisis del clor residual de l’aigua de consum en diferents punts de la xarxa de distribució, per garantir la presència d’una dosi mínima d’aquest component, com a garantia sanitària addicional.

L’aigua de consum humà té en la seva composició sals i substàncies que li donen un sabor i una olor particular. Per tant, que l’aigua tingui un determinat gust i olor no ha de considerar-se com a indicador d’aigua no potable. De fet, la majoria dels components que fan que l’aigua tingui un aspecte, un sabor o una olor desagradable no són perjudicials per a la salut.

No obstant això, en el cas en què, de sobte, l’aigua surti bruta, amb un sabor o una olor desagradable, et recomanem que et posis en contacte amb el nostre servei d’atenció al client.

L’aigua de l’aixeta és potable i compleix totes les normatives de qualitat establertes per la legislació. Per això, no cal adquirir cap dispositiu addicional per tractar aquesta aigua. Sí que cal assenyalar que, si no s’escullen adequadament aquests dispositius, no es controlen regularment i no se’n fa el manteniment recomanat, podrien aparèixer riscos per a la salut (contaminació per bacteris, desmineralització excessiva de l’aigua, concentracions elevades de sodi, etc.).

Perquè és el mètode que millor garanteix la desinfecció de l’aigua fins que aquesta arriba a les aixetes dels consumidors, impedint que proliferin els agents patògens als dipòsits d’emmagatzemament i les canonades de subministrament, i per la seva  innocuïtat, més que provada, en les concentracions utilitzades. Per això, l’Organització Mundial de la Salut  recomana el clor com a desinfectant més indicat per a l’aigua. 

L’Organització Mundial de la Salut assenyala que, en les concentracions establertes per la legislació, el clor és totalment inofensiu per a la salut. Les concentracions màximes d’aquest component en l’aigua de l’aixeta establertes per aquesta organització garanteixen que no comporta cap risc per a la salut.

De fet, la cloració de l’aigua potable és un dels avenços més significatius en la protecció de la salut pública, ja que, pel seu alt poder letal contra bacteris i altres microorganismes, ha contribuït a prevenir i eradicar moltes malalties de transmissió hídrica. La presència d’una dosi correcta de clor després del tractament de l’aigua no comporta cap risc per a la salut i confereix a l’aigua un efecte de protecció davant de contaminacions, a més de ser un indicador de la seva correcta desinfecció.

Segons la normativa estatal vigent (Reial decret 140/2003) i la transposició de la Directiva europea 98/83/CE, la concentració de clor en l’aigua de consum humà no ha de superar 1 mg/l, si bé es tracta d’un paràmetre indicatiu. Encara que la legislació estatal no estableix cap valor mínim per al clor lliure, diferents comunitats autònomes l’han fixat, a través dels seus plans de vigilància, i en la majoria dels casos, en un valor de 0,2 mg/l.
Tenint en compte que el clor desapareix en funció del temps de residència en l’aigua i de la temperatura, entre altres factors, el seu nivell es controla en tota la xarxa de distribució. D’aquesta manera, si durant el recorregut fins a les llars dels consumidors, el nivell d’aquest component és inferior al límit indicatiu establert, des de la pròpia xarxa de distribució es dosifiquen petites quantitats de clor (recloracions) per garantir la qualitat sanitària de l’aigua.

L’aigua adquireix el calci i el magnesi, que en determinen la duresa, en el seu contacte amb els diferents tipus de terrenys pels quals circula el riu o l’aqüífer d’on procedeix. Per tant, el grau de duresa de l’aigua depèn del caràcter geològic del sòl que recorre des del seu origen. Així, un sòl calcari genera majors continguts de calç que un sòl granític.

La duresa de l’aigua de l’aixeta no suposa cap perill per a la salut humana, sinó tot al contrari: el calci i el magnesi, que caracteritzen la duresa de l’aigua, són essencials per a la salut.

La duresa de l’aigua se sol expressar a través de la concentració de carbonat càlcic (CaCO3) de l’aigua.

Per això, segons el grau de duresa, hi ha diferents classificacions de les aigües. Una de les més utilitzades és l’escala Merck:

0-79 mg CaCO3/l …………………….……...….. Aigua molt tova
80-149 mg CaCO3/l …………………………….. Aigua tova
150-329 mg CaCO3/l ………………………….... Aigua semidura
330-549 mg CaCO3/l …………………………… Aigua dura
Más de 550 mg CaCO3/l ………………………... Aigua molt dura

La duresa de l’aigua també es pot expressar en graus francesos (°fH) o en graus alemanys (°dH). L’equivalència entre aquestes unitats i la duresa expressada en mg/l de carbonat càlcic és la següent:

1 °fH = 10 mg CaCO3/l
1 °dH = 17,8 mg CaCO3/l

Tenint en compte que es tracta d’un factor que canvia en funció de l’origen de l’aigua, si necessites saber el grau de duresa de la teva aigua, fes-nos la teva consulta indicant clarament el teu municipi i adreça. En breu rebràs la nostra resposta. sorea respon

Els principals avantatges de les aigües dures són els següents:

• Significativa aportació nutricional de les necessitats diàries recomanades d’ingesta de calci i magnesi.
• Protecció de les canalitzacions d’aigua contra la corrosió.
• Esbandida més fàcil del sabó.

Els principals desavantatges són els següents:

• L’acumulació de restes de calç en canonades i aparells electrodomèstics.
• L’aparició de restes blanquinoses a la vaixella.
• Pot provocar una lleugera sequedat a la pell i el cabell.